Endavant resilient!!!

En ocasions fa por exterioritzar el que pensem: a vegades perquè no volem, altres perquè no podem. I aquí és on juga un paper molt important l'art. Les representacions artístiques en són plenes de totes aquestes pors, de totes aquestes històries i pensaments. I en elles, tal i com apunta Boris Cyrulnik, ens hi reconeixem i en podem parlar, desde la distància. En aquest vídeo que adjunto a continuació podeu escoltar una conferència d'aquest neuropsiquiatra:

Resiliencia: el dolor es inevitable, el sufrimiento es opcional

Tal i com diu Cyrulnik, el dolor és un però el patiment o la representació d'allò que ens ha passat ho podem viure infinitat de vegades. El patiment per tan, ens juga en contra, és una guerra que tenim les de perdre. I no ens mereixem perdre, almenys contra nosaltres mateixos. 

Per amants de l'espai

Una visita molt recomanable, tan per infants com per adults amants de l'espai, és el parc científic "la Ciutat de l'Espai" situada a la ciutat de Toulouse. Un lloc on hi pots aprendre jugant i interactuant, pots caminar per la superfície lunar, veure un tros de lluna, veure meteorits gegants de prop, entrar a l'estació espacial MIR, veure el coet Ariane 5, observar el satèl.lit Sputnik, desafiar la ingravidesa, el planetari i conèixer com és el dia a dia d'alguns dels astronautes que han viatjat a l'espai en els últims anys. 

Una visita més que recomanable sobretot abans d'emprendre un viatge a la lluna.

La cité de l'espace (Toulouse)

Per més informació podeu visitar la seva pàgina web:      Cité de l'espace

Cuando la creatividad sale de las escuelas

Animación creada por estudiantes de la escuela Fructuós Gelabert de Barcelona:

LA REVOLUCIÓ DE LES JOGUINES 3

Una recomanació

M'agradaria recomanar-vos aquesta obra en la que hi trobareu intèrprets de la música i del mim. Sobre l'escenari posen en joc gestos, melodies i riures tocant alguns dels referents musicals del món del cinema i sense deixar de banda la complicitat amb el públic. Un espectacle que demostra que la comunicació va més enllà de la paraula.

Aquí teniu un enllaç on podeu fer un petit tast:

Concerto a Tempo d'Umore

I si... hi posem paraules?

Psicòlegs i neuròlegs coincideixen en que el pensament és un diàleg interior. De petits el materialitzem en veu alta, d'adults l'incorporem com a diàleg intern, l'interioritzem i en moltes ocasions ja esdevé automàtic. 

En ocasions els pensaments són caòtics, a vegades neuròtics, obsessius, s'associen de forma errònia o són disfuncionals pel nostre desenvolupament. És per aquest motiu que hem de cuidar el diàleg, tan intern com extern. Hem de ser molt cuidadosos amb el llenguatge perquè aquest no ens vagi en contra sinó a favor. Hem de revisar quines són aquelles falses creences i connexions que fem, que per hàbit s'han establert com a invulnerables i les hem de revisar. Potser van ser útils en algun moment o potser les vam fer per falta de recursos o d'experiències, per això les hem de replantejar de nou. I per fer-ho necessitem ser conscients de quines són, exterioritzar-les. Per fer-ho ens podem ajudar de preguntes com: De què em serveix pensar això? És verídic? Ho puc comprovar? Tinc evidències de que la correlació entre causa i efecte són certes i demostrables? Hi haurien altres alternatives?

Potser amb aquestes preguntes el que descobreixo és que alguns pensaments, són judicis de valor. Aquest és el primer pas, ser-ne conscients. Amb només això ja no serem tan esclaus dels nostres propis pensaments. Aquests són una construcció que en algun moment hem fet però que podem desmuntar i refer. I potser algunes preguntes com: Hi haurien altres alternatives? Puc plantejar varies hipòtesis en base a un mateix fet observable i/o aconteixement? Alguna d'elles es pot comprovar? Quina d'elles és més funcional?

I si el llenguatge conforma el pensament, quan dialoguem amb l'altre concidero que es construeix un pensament nou. El diàleg amb els altres ens modifica, canvia el nostre relat i el nostre pensament, per molt rígid que aquest sigui. Per exemple, en casos de persones amb autisme és important modelar el diàleg intern posant paraules al que es viu i com es viu perquè, en ocasions, la rigidesa del seu pensament fa que qualsevol esdeveniment que escapi de la relació causal que la persona espera, sigui molt difícil d'assimilar i d'entendre, provocant uns sentiments d'angoixa descomunals.

I si de la mateixa manera que ens alimentem, haguéssim d'alimentar el nostre cervell? Com ho faríem? Amb quins pensaments? Hi han alguns que ens fan sentir calmats i altres alterats? Potser hi han alguns que ens van a favor i altres en contra. 

 Potser podem escollir.

Estrategias para fomentar la autonomía de l@s estudiantes

Las últimas reivindicaciones de docentes, familias y estudiantes piden que bajen la ratio del alumnado en las aulas.

Ya no solo hablamos de que este factor produce una carencia a nivel académico sino que repercute también a nivel comunicativo y emocional. Para establecer un vínculo se necesita tiempo y cada vez, maestros y médicos, disponemos de menos tiempo, tanto por ratios altas como por aspectos burocràticos que debemos abordar.

Delante de esta situación la autonomía de los estudiantes nos juega a favor. En ocasiones es difícil determinar echos concretos que la propicien. Es por este motivo que os quiero pasar el enlace de una web escrita por una maestra que habla de algunas estrategias que, a través de su práctica y experiencia educativa, ha observado que son ejes vertebradores para ganar en autonomía dentro de un grupo.

Si queréis conocer y profundizar en cada una de ellas, lo podéis hacer en el siguiente enlace:

Som mestres

La importancia de las palabras

"Si tiramos una piedra, un guijarro, en un estanque, produciremos una serie de ondas concéntricas en su superficie que, alargándose, irán afectando los diferentes obstáculos que se encuentren a su paso: una hierba que flota, un barquito de papel, la boya del sedal de un pescador... Objetos que existían, cada uno por su lado, que estaban tranquilos y aislados, pero que ahora se ven unidos por un efecto de oscilación que afecta a todos ellos. Un efecto que, de alguna manera, los ha puesto en contacto, los ha emparentado. Otros movimientos invisibles se propagan hacia la profundidad, en todas direcciones, mientras que el canto o guijarro continúa descendiendo, apartando algas, asustando peces, siempre causando nuevas agitaciones moleculares. Cuando finalmente toca fondo, remueve el limo, golpea objetos caídos anteriormente y que reposaban olvidados, altera la arenilla tapando alguno de esos objetos y descubriendo otro. Innumerables eventos o microeventos se suceden en un brevísimo espacio de tiempo. Incluso si tuviéramos suficiente voluntad y tiempo, es posible que no fuéramos capaces de registrarlos todos. De forma no muy diferente, una palabra dicha impensadamente, lanzada en la mente de quien nos escucha, produce ondas de superficie y de profundidad, provoca una serie infinita de reacciones en cadena, involucrando en su caída sonidos e imágenes, analogías y recuerdos, significados y sueños, en un movimiento que afecta a la experiencia y a la memoria, a la fantasía y al inconsciente, y que se complica por el hecho que la misma mente no asiste impasiva a la representación. Por el contrario interviene continuamente, para aceptar o rechazar, emparejar o censurar, construir o destruir. "

Fragmento extraído del libro Gramática de la fantasía de Gianni Rodari .