Páginas

jueves, 6 de septiembre de 2018

I si... hi posem paraules?


Psicòlegs i neuròlegs coincideixen en que el pensament és un diàleg interior. De petits el materialitzem en veu alta, d'adults l'incorporem com a diàleg intern, l'interioritzem i en moltes ocasions ja esdevé automàtic. 


En ocasions els pensaments són caòtics, a vegades neuròtics, obsessius, s'associen de forma errònia o són disfuncionals pel nostre desenvolupament. És per aquest motiu que hem de cuidar el diàleg, tan intern com extern. Hem de ser molt cuidadosos amb el llenguatge perquè aquest no ens vagi en contra sinó a favor. Hem de revisar quines són aquelles falses creences i connexions que fem, que per hàbit s'han establert com a invulnerables i les hem de revisar. Potser van ser útils en algun moment o potser les vam fer per falta de recursos o d'experiències, per això les hem de replantejar de nou. I per fer-ho necessitem ser conscients de quines són, exterioritzar-les. Per fer-ho ens podem ajudar de preguntes com: De què em serveix pensar això? És verídic? Ho puc comprovar? Tinc evidències de que la correlació entre causa i efecte són certes i demostrables? Hi haurien altres alternatives?
Potser amb aquestes preguntes el que descobreixo és que alguns pensaments, són judicis de valor. Aquest és el primer pas, ser-ne conscients. Amb només això ja no serem tan esclaus dels nostres propis pensaments. Aquests són una construcció que en algun moment hem fet però que podem desmuntar i refer. I potser algunes preguntes com: Hi haurien altres alternatives? Puc plantejar varies hipòtesis en base a un mateix fet observable i/o aconteixement? Alguna d'elles es pot comprovar? Quina d'elles és més funcional?

I si el llenguatge conforma el pensament, quan dialoguem amb l'altre concidero que es construeix un pensament nou. El diàleg amb els altres ens modifica, canvia el nostre relat i el nostre pensament, per molt rígid que aquest sigui. Per exemple, en casos de persones amb autisme és important modelar el diàleg intern posant paraules al que es viu i com es viu perquè, en ocasions, la rigidesa del seu pensament fa que qualsevol esdeveniment que escapi de la relació causal que la persona espera, sigui molt difícil d'assimilar i d'entendre, provocant uns sentiments d'angoixa descomunals.

I si de la mateixa manera que ens alimentem, haguéssim d'alimentar el nostre cervell? Com ho faríem? Amb quins pensaments? Hi han alguns que ens fan sentir calmats i altres alterats? Potser hi han alguns que ens van a favor i altres en contra. 

 Potser podem escollir.